Aquesta Defensora, durant aquest any i mig de mandat, després que s’acabessin les mesures derivades de la pandèmia de la Covid 19, ha detectat que l’administració en general, i aquesta en particular, ha aprofitat la pandèmia per accelerar l’administració electrònica, però sense fer els canvis profunds que això requereix: d’una banda no es pot obligar a la ciutadania a relacionar-se amb l’administració per mitjans telemàtics, però en canvi se l’està discriminant per no fer-ho. Hi ha col·lectius especialment vulnerables com la gent gran, gent sense recursos, o sense coneixements suficients per desenvolupar-se correctament en l’ús d’aquests mitjans que s’ha vist clarament perjudicada per la seva implantació i per una nova burocratització dels tràmits que no fan més que empitjorar el funcionament dels serveis públics.

Quan la ciutadania, que no vol o no pot relacionar-se per mitjans electrònics amb l’administració, es veu obligada a demanar cita prèvia per qualsevol tràmit sense accés a la necessària i efectiva informació prèvia s’està produint una discriminació clara en comparació a qui pot fer els tràmits, sense problemes, on line.

En primer lloc s’ha de recordar que la cita prèvia és una tràmit administratiu que no es troba regulat com a tal a la llei i per tant no es pot considerar legal com a tràmit obligatori. És a dir, no es pot imposar un tràmit que no està previst a la llei,  si a més no és útil a la ciutadania, i en poso uns exemples:

No és acceptable que a un ciutadà o ciutadana a qui se li ha notificat una sanció i té un termini per fer recursos o al·legacions i examinar l’expedient en el seu cas, se li doni cita prèvia més enllà del termini que se li ha concedit per fer al·legacions; no és acceptable que al final això depengui de que pugui trobar una hora lliure gràcies a la bona voluntat del personal del registre; com tampoc no ho és que al mateix temps no se li faciliti el contingut de l’expedient, perquè si es digitalitzen els tràmits pel ciutadà l’administració n’hi ha de facilitar l’accés online.

No és acceptable que un ciutadà o ciutadana hagi de demanar cita prèvia cada vegada que vol fer un tràmit amb l’administració, cada vegada que vol presentar un escrit o fer una consulta perquè no sap utilitzar els mitjans telemàtics. No és acceptable que calgui cita prèvia per presentar un escrit, i no és acceptable que un cop l’administrat accepta ser notificat per e-Notum no pugui continuar fent tots els tràmits sense una cita prèvia. No és acceptable que no es faciliti informació directa dels tràmits que s’han de fer sense necessitat de quedar prèviament, perquè això multiplica els tràmits administratius. No és acceptable que s’esgotin les cites prèvies, i després potser no s’omplin, no és acceptable que la gent s’esperi al carrer amb el fred que fa, i tampoc no és acceptable que degut al teletreball de vegades no es puguin resoldre temes que amb la presència dels responsables es podrien agilitzar.

Cal que apostem per resoldre amb eficàcia i dins els terminis les peticions ciutadanes, i facilitar l’accés a les noves eines si, però també hem de recuperar perquè els hem oblidat, a qui no pot assumir tanta tecnologia facilitant les informacions i els tràmits.

L’administració no compleix amb els principis d’eficàcia, claredat i celeritat. Es cert que Girona cada vegada és una ciutat més gran, i que calen més recursos, però s’ha d’apostar per agilitzar els tràmits i resoldre, contestar al ciutadà i eliminar les traves burocràtiques que han reaparegut arreu, hem d’adequar els tràmits administratius a les noves tecnologies: eliminar les cites prèvies obligatòries; discriminar les raons de la cita prèvia; facilitar a la ciutadania l’accés als seus expedients i el compliment dels terminis per fer al·legacions; accelerar les respostes, i donar compliment als terminis per resoldre i eliminar la bretxa digital, ajudant a la ciutadania en tots els tràmits, i evitar informes i requeriments innecessaris.

Cal replantejar el teletreball, perquè no s’acaba d’entendre aquesta forma de treballar sense les eines adequades. En ocasions es podrien solucionar temes de manera presencial, amb eficàcia, però la forma d’organitzar el teletreball no ho facilita, perquè qualsevol persona té dret a ser atesa per l’Ajuntament i a obtenir informació en el moment que la demana, i no dependre de si la persona responsable del tràmit, està a les dependències municipals o a casa teletreballant.

La ciutadania, no ha estat al centre de les prioritats que ha de tenir l’administració municipal, precisament tot al contrari. Quan més atenció ha requerit, més se l’ha allunyat de l’administració, se li han posat barreres invisibles, i se li han dificultat els tràmits, i la part més feble de la ciutadania és la que ha patit més les conseqüències de l’administració electrònica.

Cal obrir de nou l’administració, cal informar, cal atendre presencialment i cal agilitzar els tràmits com deia, i també cal humanitzar i acabar amb les dificultats que especialment aquí a l’Ajuntament de Girona sembla que presenten els procediments en general, i cal posar fi al retard en resoldre i a l’abús del silenci administratiu.

Això exigeix també un canvi d’espai perquè s’acabi l’espera al carrer, sobretot els dies d’hivern que han estat especialment freds. No pot ser que la ciutadania no pugui disposar d’un espai adequat on esperar que se l’atengui, sense res més que una o dues estufes del tot insuficients. De nou es castiga els ciutadans que no es relacionen amb l’administració per mitjans telemàtics, i que han d’acudir personalment a fer els tràmits que necessiten, perquè a més d’esperar i potser d’haver de tornar, ho han de fer en condicions pitjors que els que ho pot fer des de casa.

En definitiva, tot i que aquesta Defensora és conscient que l’Ajuntament ha dedicat molts esforços a l’atenció telefònica perquè la gent disposi de suficient informació abans de demanar cita prèvia; tot i que certament aquesta hora concertada facilita molts tràmits sobretot a les àrees de Recaptació, Tributs, etc,  i tot i que es reconeix l’esforç de tots els treballadors i treballadores de l’Oficina d’Atenció en Matèria de Registre perquè ningú se senti desatès, tot i que les gestions telemàtiques faciliten molts tràmits, considera que es fa necessari   humanitzar l’administració i prestar atenció de proximitat, per informar correctament i assistir a la ciutadania en els tràmits a efectuar i evitar-li pèrdues de temps i les situacions d’angoixa que la necessitat de tenir cita prèvia per qualsevol tràmit li provoca, i per aquest motiu i atesos els principis d’Igualtat de drets i no discriminació, Eficàcia dels serveis públics i Bona Administració contemplats en la Carta de Salvaguarda dels DDHH a la Ciutat, es formula D’OFICI la següent:

RECOMANACIÓ

1. Que s’elimini definitivament la cita prèvia obligatòria per fer qualsevol tràmit a l’Ajuntament, que passi a ser voluntària, i es distingeixin aquells tràmits en els que és aconsellable la cita prèvia d’aquells en els que no calgui.
2. Que es facilitin els mitjans perquè es puguin entrar escrits a registre generals i als registres auxiliars sense cita prèvia obligatòria.
3. Que  las Oficines d’Atenció en Matèria de Registre als Centres Cívics obrin cada dia i s’acabi amb la restricció horària, en funció de les necessitats de cada centre, per tal que es puguin registrar escrits i atendre sense cita prèvia obligatòria, quan el tràmit no aconselli el contrari.
4. Que en relació al teletreball es reorganitzi per tal que no es deixi d’atendre el servei i que l’absència de la persona responsable del tràmit no impedeixi la seva resolució.
5. Que s’adeqüi l’espai d’espera de la ciutadania, o se’n busqui un altre per tal de millorar-ne les condicions.

Tot això amb les conseqüències legals i administratives que se’n derivin.

Que s’adoptin les mesures legals pertinents per donar viabilitat a tal resolució, sigui per mitjà de la revocació o de la rectificació d’errors d’acord amb l’article 106 i 109 de la Llei 39/2015.

Aquesta recomanació pretén garantir l’aplicació proporcional i objectiva de les normes i el dret a la defensa de la ciutadania.

Fa uns mesos vaig escriure en aquest mateix espai sobre l’abast i el significat del dret de les persones a empadronar-se  i l’obligació de les administracions municipals a facilitar-ne els tràmits. Segurament l’Alcaldessa de Ripoll no llegeix  aquest diari- el deu trobar massa d’esquerres-, però no puc callar davant tant disbarat. Aprofito doncs aquests 2300 caràcters amb espais per recordar-li quatre coses fonamentals, a resultes de la seva lamentable  decisió d’endurir les condicions d’accés al padró municipal.

Que l’Ajuntament de Premià de Mar va haver de rectificar una decisió similar que restringia el dret a empadronar-se,  obligat per una sentència judicial. O potser vostè no ho sabia? O potser sí, i es tracta d’una altra actuació populista intencionada que sap destinada al fracàs, amb l’objectiu de justificar les bajanades dites en campanya electoral?

Que la seva decisió atempta contra un dret bàsic que no hauria d’estar en qüestió, com ja vaig dir en el meu article el mes de juny, i suposa a més l’incompliment d’una obligació que incumbeix a tots els governs dels pobles i ciutats com és la d’empadronar als ciutadans que hi viuen.

Que decisions com aquestes, lluny del que pensen els  seus votants o fins i tot aquells que no en son partidaris però acaben convençuts de la bondat d’aquestes mesures perquè aquí no hi cabem tots, no contribueixen gens ni mica a la pau social, a la igualtat de tracte i d’oportunitats,  ans al contrari: converteixen les persones en objecte d’abús, explotació, manipulació i exclusió, mentre creixen les màfies disposades a aprofitar-se’n facilitant l’empadronament a canvi de diners.

Que negar l’accés al padró a qui malviu en una habitació sense cap garantia contractual; no facilitar un empadronament social a qui no disposa de domicili fixe, o negar l’empadronament  a qui simplement està en precari, és negar la realitat social i  el mercadeig de la compravenda de padrons a walapop. Que la seva decisió no soluciona cap problema sinó que l’amaga i el multiplica mentre fa bandera d’una mentida que vulnera els drets humans dels nostres conciutadans. Que la Síndica de Greuges de Catalunya li ha obert una investigació. Però vostè tot això ja ho sap i ara com ara li és ben igual.

Els dies 3, 4 i 5 de novembre es va cel·lebrar a Banyoles el XXIX col·loqui de tardor que organitza el Centre d’estudis comarcals de Banyoles i la Universitat de Girona, sota el títol “ El català d’avui, reptes,expectatives, estratègies “.

La conferència inaugural va ser a càrrec d’en Pau Vidal,  escriptor, traductor , divulgador, i perquè no dir-ho, provocador lingüístic, sota el títol “ sortir a empatar, si alguien no entiende el catalan haremos la conferencia en castellano”,  que si fos per mi s’hagués titulat “sortir a perdre per golejada i amb l’àrbitre comprat.”  

En Pau Vidal ens posa al davant una realitat devastadora: malgrat tot l’esforç dut a terme per la normalització  lingüística en tots els àmbits de la nostra societat, no hem fet les coses bé. Hem sobrevalorat l’èxit de la immersió lingüística ; no hem previst  les conseqüències dels canvis  demogràfics, ni  de les noves tecnologies; i- hi afegeixo jo- ni les nefastes conseqüències  de la politització de la justícia també en aquest aspecte.

I diu una altra veritat com un temple: en 40 anys d’immersió lingüística no hem aconseguit eradicar la pràctica de l’esport de risc  preferit dels catalans que consisteix en canviar de llengua quan el nostre interlocutor parla castellà i,   el que és pitjor, no aconseguim convèncer al rival que es passi a l’altra banda. A aquest pas, abans de desaparèixer, el català serà una llengua morta que parlaran quatre erudits en la intimitat per amor a l’art.

Reflexionar sobre les evidències que porten la nostra llengua al precipici  em fa pensar  que si  les empreses de qualsevol sector  no aconsegueixen convèncer els seus treballadors que parlar català és necessari, que és un valor afegit i té prestigi social, no ens en sortirem. Com tampoc no ens en sortirem si com a ciutadans, clients o consumidors  no ens mantenim ferms en la nostra parla, i la reivindiquem.  I no tan sols per preservar un patrimoni cultural  propi sinó perquè hi tenim dret: tenim dret a no  canviar de llengua sense que ens diguin mal educats; tenim dret a exigir a la universitat que respecti la nostra opció lingüística; tenim dret a que ens atenguin en català; tenim dret a que els metges ens atenguin i entenguin en català. Hi tenim tot el dret, però els drets, si no s’exerceixen, son paper mullat.

El dret a gaudir d’un habitatge digne és un dret de tercera mancat de tota protecció jurídica que en garanteixi l’efectivitat. Un dret d’aparador de mira’m i no em toquis que llueix molt en els títols dels textos legals però que, a l’hora de la veritat, ens deixa amb un pam de nas.

Llogar un pis  a Girona -i en d’altres ciutats- és una tasca complicada, per les exigències de les immobiliàries i dels mateixos propietaris, que no volen arriscar-se a posar a disposició d’altri els seus immobles sense la certesa que tot anirà bé -com si la resta de formes de guany fossin segures-, motiu pel qual es multipliquen les peticions de nòmines, avals i fiances per assolir la condició d’arrendatari.

Però si tot plegat ja és feixuc, especialment per a joves que volen emancipar-se sense l’aixopluc econòmic dels pares, imaginem-nos el que suposa no aconseguir habitatge tot i  complir  les exigències del mercat.

Posem l’exemple real d’un matrimoni modèlic, emmainadat i ben arrelat, obligat a deixar la seva llar perquè ha finalitzat el contracte i la propietària -de forma plenament legítima- no els renova el lloguer perquè necessita el pis. Imaginem-nos que l’arrendatària els ha donat un marge ampli abans no marxin -no es mereixien menys: són una parella complidora, amb dues feines fixes, dos  salaris dignes  i uns fills escolaritzats, bons estudiants i ben educats que no han deixat de pagar ni una mensualitat.

Han visitat moltes i diverses agències; han aportat els fulls salarials, la declaració de  la renda i els seus documents d’identitat espanyol i de residència permanent; han jurat i perjurat que no tenen animals domèstics i que dels quatre fills, el gran ja treballa. Han trobat molts pisos disponibles prop de l’escola dels petits i del barri on han crescut, però quan es personen a la immobiliària a on prèviament han trucat, resulta que, oh casualitat!, ja no en queden.

No són un perfil de família que pugui accedir a pisos d’emergència ni de lloguer social perquè tenen solvència econòmica, en canvi es poden trobar al carrer perquè ningú els vol arrendar un habitatge. No ho poden demostrar -són pràctiques subreptícies- però la seva pell fosca i els seus orígens africans hi tenen a veure. Se’n diu racisme immobiliari i es practica a casa nostra. Dia sí dia també.

Se’n diu així de la discriminació de les persones per raó d’edat que es reflecteix en determinades pràctiques socials en detriment de la seva dignitat personal i el seu dret a una vida satisfactòria. D’actituds compreses dins aquest qualificatiu no ens en manquen i n’exercim a diari sense ni tan sols identificar-les: des del tracte infantívol que sovint dispensem a les persones grans fins a la seva invisibilització.

D’un temps ençà, i especialment després de  tot el canvi que va suposar la pandèmia i l’acceleració de les noves tecnologies- des de l’administració fins a la banca,-els grans oblidats i especialment perjudicats per aquests nous models-,  han estat la gent gran  (em resisteixo a utilitzar el mot avis perquè no és inclusiu per qui no té aquesta condició familiar)-.

Ara que el Govern ha pres la iniciativa per tal de posar fi a la problemàtica generada per la manca de caixers als pobles de les nostres comarques, -una altra més de les formes de discriminació de la gent gran perpetrades per les entitats bancàries-, que afecta un sector de la població no avesat al pagament amb targeta ni amb mòbil,  es van posant al descobert altres formes de discriminació per raó de l’edat.

En el transport públic això ja es va traduir en la impossibilitat de pagar amb diners en metàl·lic si no es disposava de targeta de transport o de targeta de crèdit, el que ja va provocar que algun conductor intransigent impedís l’accés al bus a persones grans usuàries ocasionals que no disposaven de cap altre mitjà de pagament que no fos moneda de curs legal. Apareixia doncs una nova forma de discriminació que no s’ha revertit, sempre en pro de l’eficiència i rapidesa del servei.

Es detecta també una altra pràctica constitutiva d’edatisme consistent en apressar a la gent de certa edat a baixar del bus sense que el conductor maniobri per acostar-se a la vorera inclinant-lo per permetre’n el descens segur,  per estalviar –se maniobres i guanyar rapidesa.

Aquesta mala praxi afecta de nou un col·lectiu que- no ho oblidem-cada dia serà més nombrós,  i a qui sembla que ens em assignat el dret de trepitjar-lo en pro de  l’eficàcia d’un servei públic del qual ells també en son usuaris.

Ja hem après a identificar actituds masclistes, sexistes,  i racistes. Ara ens toca identificar i denunciar les edatistes.

Ara que  farà gairebé dos anys que vam descobrir les utilitats dels nostres mòbils i ordinadors i el treball a distància,  espero que aviat es prohibeixi totalment aquesta forma de treballar.  El teletreball  ha de romandre només per  conferències, congressos i reunions  que evitin desplaçaments inútils i de passada ajudin una mica a salvar el planeta, si és que encara  és possible.  S’ha d’acabar aquesta forma de treballar en tot el que estigui relacionat amb els serveis públics perquè això ha eixamplat la distància entre l’administració i l’administrat,  la bretxa digital  i  les diferències socials. Les cues als registres civils a Barcelona i a Girona, on era impossible aconseguir inscriure els naixements; les cues a la Generalitat i Ajuntaments per  tràmits impossibles sense cites prèvies; per no parlar de la paràlisi de la justícia que encara s’ha tornat més cega i  lenta.   Un cop  controlada la pandèmia, vacunada la majoria de la població,  i retornada la pràctica normalitat als camps de futbol, discoteques i teatres, està justificada encara la paràlisi de certs serveis públics  amb l’excusa de la cita prèvia i el teletreball ?   

Com a exemple un cas recent a la Subdelegación de Gobierno de Girona que em va indignar, tot i que vaig haver de reprimir les ganes de ficar-m’hi per no  perdre el meu torn i evitar problemes d’ordre públic amb el guàrdia civil que va barrar el pas  a una ciutadana estrangera perquè no tenia cita on line. Segurament l’agent de l’ordre es va limitar, sense criteri propi, al “ cumplimiento de la ley “, però jo que  m’havia personat a la subdelegación del Gobierno  per una cosa tan  absurda com presentar una documentació original en  un expedient que tramito per seu electrònica, em vaig quedar astorada: mentre la senyora se n’anava amb la cua entre les cames, a l’imponent espai de la Subdelegación del Gobierno només hi érem jo i dos funcionaris, un dels quals passejava sense res més a fer que contemplar el buit immens de l’antic edifici del  banc d’Espanya. O com trucar al jutjat i dir-te que la lletrada teletreballa i fins dijous no hi serà, com si el treball a distància es fes des de Mart i no hi hagués connexió telefònica.  

Acabem amb el teletreball, a veure si reparem la bretxa que separa l’administrat de l’administració ,que amb el tema de la Covid-19 sembla insalvable. 

L’Ajuntament de Girona  ha posat fi  al serial del contracte del servei de neteja de la ciutat. Sembla que en un futur proper gaudirem  d’una ciutat  relluent, lliure de brossa, amb servei de recollida porta a porta  i neteja dels carrers amb aigua,  això sí, només de tant en tant.  Es d’esperar , doncs, que les queixes veïnals per la immundícia vagin a la baixa . La proposta municipal  que s’ha presentat i publicat a la premsa sembla engrescadora- tot i que complicada a primer cop d’ull-  i convida a  dues reflexions sobre un tema que ens incumbeix a tots i no acabem de resoldre.  

En primer lloc,  per si la gestió de residus tal com s’ha d’acabar fent no és la constatació d’un fracàs col·lectiu de primer ordre : al cap de tants anys encara no separem correctament les restes de menjar, no dobleguem els cartrons abans de fer-los entrar al contenidor- insistim a encabir-los a la força-  i no acabem de distingir el groc del verd .

En segon lloc , per si les polítiques per evitar el consum desmesurat d’envasos plàstics no han estat també un engany  i un fracàs absolut:  les grans superfícies continuen comercialitzant aliments envasats generant una quantitat  de  residus plàstics  insostenible.

Fetes aquestes reflexions,  aplaudeixo la recollida porta a porta com a opció per garantir que separem correctament la fracció orgànica, com s’ha fet ja a moltes poblacions de les nostres comarques, i qualsevol sistema que contribueixi a que absolutament tota la ciutadania acabi havent de separar els residus, costi el que costi,  i que entenguem tots plegats que  generar  deixalles és un problema.

Molts municipis petits han optat per la recollida de residus en funció del dia i del tipus de resta a recollir, el que ha obligat als veïns a conservar a casa les deixalles convenientment classificades i separades,  fet que els implica directament en la seva gestió. No és el mateix baixar la brossa i deixar-la  anònimament on ens plagui, que haver-la  de destriar i custodiar  a casa nostra  fins que ens arribi el torn i quedem retratats si la tria és incorrecta.

Per això crec que el més important –i el més difícil – serà convèncer  a  la ciutadania que hem d’apostar clarament per generar menys residus mentre el consumisme a gran escala  no trobi alternativa al plàstic. Comprar a les botiges del barri,  racionalitzar horaris perquè tinguem temps d’anar a comprar al detall i sense presses, amb  el cabàs i la bossa del pa,  i apostar per productes no envasats , són accions  relacionades amb la gestió de residus per salvar el medi ambient sense les quals la recollida i gestió de les nostres escombraries no  acabarà de funcionar.

Abans de l’aprovació de la Ley de Tráfico y Seguridad Vial RDL 6/2015  de 30 d’octubre , el pes de la responsabilitat pels danys causats a conseqüència d’irrupció d’espècies cinegètiques a les vies públiques,  solia recaure sobre els vedats,  societats de caçadors o propietaris dels terrenys -que havien d’acreditar-ne el correcte estat de conservació i vigilància- i per la mateixa Ley de Caza. També era possible reclamar per manca de diligència a les concessionàries de les autopistes de pagament per la seva obligació de mantenir  en correctes condicions de seguretat aquestes vies, ara inexistent.

Les pressions de les societats de caçadors, i les seves companyies asseguradores, van provocar un canvi de normativa segons la qual només han de respondre si l’accident és conseqüència directa de l’exercici d’una acció col·lectiva de caça major.

Actualment les víctimes d’un accident de circulació amb resultat de danys materials  o personals, son considerades en primer lloc les responsables de l’accident llevat que s’aporti prova en contrari que conduïen amb tota la diligència exigible, i la societat de caçadors només respondrà si la irrupció a la via del senglar té relació directa amb la batuda que es porti a terme o hagi finalitzat dotze hores abans del sinistre, atès que foragiten els ungulats del seu hàbitat. No serà gens fàcil per la víctima , però , saber de quin vedat procedia el senglar, a qui pertany i quina societat l’explota, a qui s’ha d’adreçar, i qui el representa, perquè en aquest  tema no  hi ha gens de transparència.

L’administració titular de la carretera pot arribar a respondre també  per manca de diligència en la senyalització del perill d’irrupció d’animals salvatges o en el manteniment dels tancaments de protecció, sempre que es tracti d’accidents que tenen lloc en trams qualificats per la pròpia administració d’alta sinistralitat. L’èxit d’aquestes reclamacions és gairebé nul perquè es considera que l’administració no és una asseguradora universal , i ella mateixa aporta prova que compleix amb els estàndards mínims de servei.

Així, recau en la pròpia víctima l’assumpció d’unes conseqüències no desitjades, que no sempre cobreix la pròpia assegurança. Estigueu  doncs alerta , que els senglars no fan vacances.

Parlar de drets fonamentals és parlar de la tasca que es fa des de les sindicatures locals de molts municipis de Catalunya ,  encara  poc coneguda i  reconeguda , malgrat la ja llarga trajectòria d’algunes d’aquestes sindicatures.

Si parlem del Defensor del Pueblo a nivell estatal o del Síndic de Greuges a nivell nacional ,  resulten institucions conegudes per tothom , ja sigui pel seu ressò mediàtic, pel major  abast de la seva actuació o per  la dimensió  dels recursos públics dels que disposen.

A nivell local,  les funcions de l’ombudsman  les fan els Síndics locals o Defensors de la ciutadania, gràcies a les previsions  de la Llei Municipal i de Règim local de Catalunya, que contempla la seva implantació als municipis.

A Catalunya,  en comparació amb l’Estat espanyol, és on hi ha major nombre de Sindicatures Locals, actualment agrupades a l’associació Fòrum de Síndics i Síndiques , Defensors i Defensores locals de Catalunya,   que entre altres objectius, treballa per aconseguir una regulació  d’aquesta institució per mitjà d’una llei pròpia que permeti a les sindicatures locals gaudir d’un estatus jurídic propi que atorgui efectes  vinculants a les seves resolucions com a únic mitjà per garantir l’efectiva  defensa dels drets de la ciutadania  enfront l’administració municipal.

A Girona, aquesta institució ha anat arrelant en molts municipis de  les nostres comarques. Actualment  tenim sindicatures locals actives a Cruïlles-Monells-Sant Sadurní de l’Heura, Girona, L’Escala, Vidreres, Lloret, Palafrugell, Palamós, Salt, i Sant Feliu de Guíxols,  que també formen part de l’associació de Síndics Locals de Catalunya,  que al seu torn agrupa altres sindicatures dels països catalans i de l’estat espanyol, on  la implementació d’aquesta institució a nivell municipal no ha estat tan significativa .

Els síndics locals tenen la funció principal de vetllar pel respecte als drets dels ciutadans  quan les inèrcies de l’administració porten a situacions  injustes que la ciutadania no ve obligada a suportar, i s’erigeixen com a  eina necessària  per revertir –les .

Convé doncs que aquesta institució sigui reconeguda, i que s’estengui a tots els municipis de Catalunya per fer efectiu el respecte als drets bàsics i fonamentals de la ciutadania, que son més dels que ens pensem. 

La manca d’habitatge, l’encariment del cost de la vida, les continues crisis econòmiques, la inflació,  l’atur i la pobresa , son problemes cada vegada més accentuats i crònics en la nostra societat, i causa de l’exclusió social de moltes persones que acaben vivint  al carrer.  

A les ciutats principalment ens hem acostumat a la presència de persones que malviuen al  carrer –perquè viure al carrer és malviure-  a qui no sabem què dir ni com tractar. A  l’altra banda  d’aquesta realitat , la ciutadania  que no pateix aquesta situació  també  en suporta les conseqüències: als portals de casa seva,  a les places , als bancs,  als jardins públics,  alguns amb solidaritat, d’altres amb resignació i molts amb reticències.  

L’administració municipal no ha estat capaç, ara com ara ,d’absorbir la diversitat de necessitats d’aquestes persones, tant de tipus material com de tipus assistencial , ni de transmetre a la resta de ciutadans les dificultats amb que es troben els equips de carrer a l’hora de tractar –les i  provar d’ajudar-les, per tal de comptar amb l’ empatia i la comprensió de la resta de la societat.

Ningú té dret a demanar que aquestes persones siguin foragitades per força de la via pública,  ni a demanar que es prohibeixi ni criminalitzi aquesta forma de vida;  ningú pot  demanar que les administracions actuïn en termes  autoritaris,  ni discriminatoris, ni amb mesures que atemptin contra el seu dret fonamental a la llibertat i la igualtat.

A Girona , un cop tancat el centre de la Uned- que s’havia habilitat per acollir les persones sense sostre a l’hivern- i  desbordada La Sopa,  han proliferat els racons improvisats ,  els dormitoris a la intempèrie, la invasió d’ espais privatius que serveixen de sopluig, i en definitiva el nombre de persones que han de fer  vida al carrer sense cap esperança , i al mateix temps s’han incrementat  les queixes legítimes de qui sent pertorbat el seu espai de gaudi privat o comunitari. 

Cal trobar la fòrmula per ajudar a aquest col·lectiu,  escoltar les seves propostes ,  buscar solucions imaginatives, i complir amb el mandant de l’art 31 de la Carta Europea de Drets Socials per una progressiva eliminació del sensellarisme i el dret a un habitatge digne.