El dret a gaudir d’un habitatge digne és un dret de tercera mancat de tota protecció jurídica que en garanteixi l’efectivitat. Un dret d’aparador de mira’m i no em toquis que llueix molt en els títols dels textos legals però que, a l’hora de la veritat, ens deixa amb un pam de nas.
Llogar un pis a Girona -i en d’altres ciutats- és una tasca complicada, per les exigències de les immobiliàries i dels mateixos propietaris, que no volen arriscar-se a posar a disposició d’altri els seus immobles sense la certesa que tot anirà bé -com si la resta de formes de guany fossin segures-, motiu pel qual es multipliquen les peticions de nòmines, avals i fiances per assolir la condició d’arrendatari.
Però si tot plegat ja és feixuc, especialment per a joves que volen emancipar-se sense l’aixopluc econòmic dels pares, imaginem-nos el que suposa no aconseguir habitatge tot i complir les exigències del mercat.
Posem l’exemple real d’un matrimoni modèlic, emmainadat i ben arrelat, obligat a deixar la seva llar perquè ha finalitzat el contracte i la propietària -de forma plenament legítima- no els renova el lloguer perquè necessita el pis. Imaginem-nos que l’arrendatària els ha donat un marge ampli abans no marxin -no es mereixien menys: són una parella complidora, amb dues feines fixes, dos salaris dignes i uns fills escolaritzats, bons estudiants i ben educats que no han deixat de pagar ni una mensualitat.
Han visitat moltes i diverses agències; han aportat els fulls salarials, la declaració de la renda i els seus documents d’identitat espanyol i de residència permanent; han jurat i perjurat que no tenen animals domèstics i que dels quatre fills, el gran ja treballa. Han trobat molts pisos disponibles prop de l’escola dels petits i del barri on han crescut, però quan es personen a la immobiliària a on prèviament han trucat, resulta que, oh casualitat!, ja no en queden.
No són un perfil de família que pugui accedir a pisos d’emergència ni de lloguer social perquè tenen solvència econòmica, en canvi es poden trobar al carrer perquè ningú els vol arrendar un habitatge. No ho poden demostrar -són pràctiques subreptícies- però la seva pell fosca i els seus orígens africans hi tenen a veure. Se’n diu racisme immobiliari i es practica a casa nostra. Dia sí dia també.